Sun Studio

	8 de maig de 2007
	Memphis
	Google Map

Som a la ciutat de Memphis, a Tennessee, a la riba del Mississipí, regió del cotó i de l’arròs, per fer tres concerts, dos al Memphis in May International Festival i una sorpresa d’última hora: una invitació de l’organització per enregistrar les nostres cançons al mític Sun Studio, l’estudi de gravació on l’Elvis va enregistrar els seus primers èxits i lloc de peregrinació i de visita obligada si viatges a la ciutat de Memphis, regió del cotó i de l’arròs, però sobretot de la música.

L’endemà d’arribar ja ens va tocar fer el primer concert. La gent que esperava els concerts de les patums (des de l’Iggy Pop fins als Allman Brothers, passant per Counting Crows, Steely Dan, Bar-Kays, Taj Mahal o Jerry Lee Lewis) es va trobar amb la sorpresa d’un grup que venia de l’Europa Mediterrània i feia una música que no els sonava de res. Pels comentaris posteriors al concert i per la portada del diari local que ens la va dedicar sencera a nosaltres (cosa del tot insòlita si es té en compte la corrua de primeres figures que podien haver optat a l’honor d’aparèixer a la portada), vam poder constatar que el concert havia estat un èxit.

Al segon recital vam canviar el repertori i vam introduir cançons com ‘Correfoc’. L’anècdota del dia va ser que quan el Joan cridava ‘Foc! Foc!’, la gent entenia una altra cosa i responien entusiasmats: ‘Fuck! Fuck!’… Un cop!… dos cops!… tres cops!… setze cops!… i ells vinga picar de mans i fer banyes amb els dits i cridar ‘Fuck! Fuck!’ Els anava la marxa. Com una mala cosa. Després, al camerino, la Nancy Apple (una cantant de country que té un bon grapat de discos gravats, que ens feia de road manager els dies de concert i ens acompanyava a tot arreu) ens va dir sorneguera: a partir d’ara se’m coneixerà com la noia de la ‘Sixteen Fucks Band’.

 

EL LLEGENDARI SUN STUDIO

Sam Phillips va obrir el Sun Studio The Memphis Recording Service el gener de 1950 per enregistrar els grans intèrprets del blues del sud, llegendaris bluesmen com BB. King, Howlin’ Wolf o Rufus Thomas. El març de 1951, Jackie Brenston and His Delta Cats, amb Ike Turner al piano van enregistrar “Rocket 88” que és considerada per la majoria d’historiadors com la veritable primera cançó de rock’n’roll. El 1954, Phillips va convidar un jove Elvis Presley a una sessió al Sun Studio amb l’Scotty Moore a la guitarra eléctrica i en Bill Black al full fiddle. Després d’una llarga nit no gaire fructífera, Elvis, sobtadament i com per relaxar-se, es va posar a cantar una cançó que havia escoltat als clubs de blues de Beale Street. Era “That’s All Right”. Amb aquella cançó va començar la bogeria del rock’n’roll. Són oportunitats que se’t presenten perquè transformis alguna cosa que ja existeix en una altra que encara no. Simplement és tan senzill com voler fer les coses a la teva manera.

Allà Carl Perkins va enregistrar “Blue Suede Shoes”, Johnny Cash “I Walk the Line” i Jerry Lee Lewis “Whole Lotta Shakin” i “Great Balls of Fire”. Després, altres artistes, gent com Ringo Starr, Bob Dylan, U2, Beck, Tom Petty o John Fogerty dels Creedence Clearwater Revival, s’han acostat fins el llegendari Sun Studio per enregistrar algunes cançons, per capbussar-se en l’atmosfera on va agafar volada tota aquesta moguda del rock’n’roll.

I ara ens tocava a nosaltres, modestament. L’organització ens va fer un regal: ens havien aconseguit tres hores al puto santuari. Uf, si aquelles parets poguessin parlar! L’emoció ens feia fluixejar les cames.

Ens vam esmunyir dins l’estudi de gravació i, allà, malgrat estar impacients, excitats i un pèl encarcarats, vam ser capaços d’enregistrar tres cançons en aquelles tres hores que ens havien concedit. “Mompou’s Mood”, “Mariagneta” i “Patum Jack Blues”. L’únic que importava era aconseguir aquell punt, aquell encís. Quan la cosa rutlla, només t’has de deixar anar. Un cop acabada la sessió, el tècnic, James Lott, va entrar a la sala i ens va engegar un “you got the blues, men”, que ens va sonar a glòria. Vam quedar extasiats. Nosaltres també teníem el blues, nanos. Una passada. Una injecció de moral important. Una tarda gloriosa. D’una manera estranya, em vaig sentir com si tornés a ser al punt de partença, començant de nou. Un bocí d’història, d’aquella història que a l’adolescència havia canviat les nostres vides per sempre, ara la teníem a tocar. I no vam desaprofitar l’ocasió, us ho asseguro. Fent uns ulls com unes taronges, vam passar els dits per les parets, vam grapejar el micro on havia cantat l’Elvis, l’un darrera l’altre i tots alhora. La Maria havia tocat amb el mateix piano que en Jerry Lee Lewis. Jo m’havia desfogat amb la mateixa bateria que havia colpejat en Larry Mullen dels U2. I vam ser feliços.

Ens ho mereixíem. Suposo.