El 22 de febrer de 1972 el Josep, l ‘ Esteve i el Joan Fortuny pujaven a l ‘ escenari del Casal de la Font d’ en Fargues del barri d’ Horta, acabava de néixer la Dharma. L’ any 1973 se’ ls hi va unir el Carles Vidal i un any més tard el Jordi Soley i passaven a dir- se Companyia Elèctrica Dharma. Des d’ aleshores i fins avui ha engrescat joves i no tan joves durant cinquanta anys, amb concerts arreu del món i vint-i-cinc discos editats. Músics inquiets, la Dharma va introduir el canvi més significatiu de la música rock a casa nostra i a l’estat espanyol. Els intents de combinar fórmules de rock amb el folklore i la cançó popular no eren nous, però fins aleshores havien obtingut poc èxit. Els de la Dharma van escollir una parcel.la inèdita: la música mediterrània, oberta, assolellada i marinera. A la instrumentació habitual del rock, van afegir- hi un saxo soprano, el so del qual recorda molt al de la tenora catalana. La seva música evoca dotzenes de melodies populars de totes les regions del país, però no pretén ser tradicionalista ni folklòrica. Al llarg dels anys, els de la Dharma han creat un sistema propi, un planeta particular, ple de símbols i fantasies, de música i de danses populars. Convertint- se en la història viva del nostre país.
Sota l ‘ aixopluc de la sala de concerts i management Zeleste, l ‘ any 1975 graven el seu primer disc Diumenge . El seu estil va evolucionar ben aviat, les influències del jazz- rock americà es va anar diluint i la Dharma es va anar definint amb un so autòcton i mediterrani. A l ‘ estiu de 1975 , es donen a conèixer en l ‘ àmbit de tot l ‘ estat espanyol després de participar en els festivals de Burgos i Canet.
També és l ‘ any que amb el grup de teatre dels Comediants creen una gran comuna musico- teatral a Canet de Mar i durant un any giren fent actuacions tant en circuits teatrals com musicals.
L’ any 1976 gravan el segon disc, l ‘ Oucomballa i en poc temps es van convertir en un dels grups més emblemàtics del moment, en una referència obligada.
El país vivia un esclat d’ eufòria per la mort del dictador i la Dharma era la bandera més festiva, la música de fons d’ una alegria col· lectiva.
El 1977 , amb Tramuntana, la Dharma l ‘ arma amb gires i grans concerts a tot l ’ estat, com el del pavelló del Real Madrid on es van exhaurir les entrades, i l ‘ èxit va ser tan espectacular que l ‘ endemà les parets del metro de Madrid es van despertar amb pintades com ” LA DHARMA L’ ARMA” ” SEXI SAXO” o ” LA DHARMA AL PODER”.
Sent l ‘ únic grup de rock en català fins a l ‘ actualitat que ha omplert el Pavelló d’ Esports del Reial Madrid.
L’ any següent, amb L’ Àngel de la Dansa , omplen el Palau dels Esports de Barcelona. Editen a I tàlia i els seus discos són els més venuts del rock català.
El cinquè elapé Ordinàries Aventures , arriba amb un canvi: Jordi Soley deixa el grup, una baixa que es va omplir poc més tard amb la incorporació de Lluís Fortuny per fer- se càrrec dels teclats i de la trompeta. Uns mesos després enregistren l’Atlàntida , un poema musical inspirat en el gran poema èpic de Jacint
L’11 de desembre de 1981 pugen per primera vegada al Palau de la Música Catalana acompanyats per la Cobla Mediterrània, i es va convertir en una experiència històrica, per primer cop es fusionaven una cobla de sardanes i un grup de rock. L’Esteve Fortuny es fa càrrec dels arranjaments, i el resultat és un dels millors discos publicats mai a Catalunya, car la vitalitat, la tendresa i la imaginació colorista d’aquesta obra, sedueix ràpidament des del primer moment.
El 1984, presenten el disc i l’espectacle Catalluna, el primer disc dedicat a les cançons
tradicionals catalanes excepte la que porta el nom del disc.
Durant deu dies actuen al Mercat de les Flors, inaugurant així un nou espai escènic estable a Barcelona El 1985 per celebrar els deu anys del primer disc, fan Força Dharma!, i el presenten al Teatre Grec. Decideixen plasmar en un disc tota la química del directe, i el 1986 tornen al Mercat de les Flors per enregistrar, en dues tongades de concerts, el desè elepé No Volem Ser, una instantània sonora del seu decidit ímpetu escènic.
El 19 d’agost de 1986, Esteve Fortuny, guitarrista i un dels compositors més brillants de la història del rock català, mor per una hemorràgia cerebral durant un concert a Cardedeu. Per honrar la seva memòria, el 12 de març de 1987, celebren un emotiu homenatge al Palau de la Música, amb l’Orquestra de Cambra de Barcelona sota la direcció de Manel Camp, estrenant quatre Poemes Simfònics que l’Esteve havia compost, i que mai fins llavors s’havien interpretat. Després del disc Homenatge a Esteve Fortuny ve la buidor.
Tres anys després, amb la música que va deixar l’enyorat Esteve, la Dharma torna a gravar i edita Fibres del Cor, amb la incorporació de Maria Fortuny al piano. El 1991
afronten la seva primera gira pels Estats Units, amb una molt bona acollida. Amb el pòsit de les seves experiències transatlàntiques, fan Tifa Head, un nou disc, un nou estil (“una mena de rhythm & blues en el que els negres són catalans”, segons va dir un crític de la prestigiosa revista Bilboard Magazine de Nova York). El 1993, amb Que no es perdi aquest so, fan la seva primera relectura del Llibre Vermell de Montserrat. Poc després emprenen una segona gira pels Estats Units, que es tanca amb un concert inoblidable al Knitting Factory de Nova York.
La diada del 23 d’abril de 1994 ha quedat fixada al seu calendari amb tinta vermella, després de l’apoteòsica celebració del vintè aniversari del grup, al Palau Sant Jordi, davant de vint mil persones, que constitueix tot un esdeveniment,
Comediants, Joan Manuel Serrat, Sau, Els Pets, Maria del Mar Bonet, Ginesa Ortega i Pascal Comelade van sortir a l’escenari, juntament amb altres artistes convidats, per interpretar cançons de la Dharma. El concert s’emet en directe per TV3 i Vint anys de Companyia Elèctrica Dharma, es converteix en l’únic disc triple del rock català.
El 1996 surt El ventre de la bèstia, expressió de la frustació davant la facilitat amb què el sistema assimila qualsevol intent de canvi. Del 1998 al 2003 va apareixent la seva trilogia dedicada a la world music (Racó de món, Sonada i Llibre Vermell) amb la qual la Dharma persevera en el seu propòsit de posar cara a cara mons molt distants: els sons d’un grup de rock amb melodies medievals, treballs corals amb improvisacions contemporànies, el so de la tenora amb ritmes africans, música vella i música nova. La Dharma forma part d’aquesta mena de músics disposats a trencar amb el seu entusiasme els encotillaments de l’ortodòxia.
El canvi de segle els porta a voltar per mig món: de Mèxic a Croàcia, Polònia, Grècia, Holanda, Suècia, a Sud-àfrica, amb col·laboració amb un grup de Durban. L’any 2001 participen en un dels festivals de més prestigi del món, el Rock in Rio de Brasil, al costat d’artistes com R.E.M, Sting, Neil Young, Oasis, on sedueixen a públic i productors discogràfics, fruit del qual s’edita al Brasil el recopilatori doble, Companyia Elèctrica Dharma-L’a nueva musica del Mediterraneo.
El febrer de 2003 estrenen la seva notable adaptació del Llibre Vermell al Gran Teatre del Liceu juntament amb el Cor Aulos i obren així el teló de vellut del temple de la Rambla a un públic entusiasmat que va acabar dempeus, ballant i picant de mans.
El 2004 editen Dharmasseria. Sorpreses i novetats, i entre les novetats que proposa hi ha la incorporació de Pep Rius a la guitarra. El 2005 tornen al Palau de la Música rememorant el concert de l’any 1981 amb la cobla Mediterrània, però aquest cop ampliant el repertori a més de vint cançons de la seva trajectòria, La Dharma l’arma! El joc de la cobla i el rock, i editen una capsa amb dos compactes i un DVD del concert i documentals dels èxits al Brasil i a Àfrica.
La primavera del 2007 se’n van a Memphis, als Estats Units, per participar en el Festival Memphis in May International i ho aprofiten per enregistrar tres peces inèdites al mític Sun Studio, on Elvis Presley va gravar els seus exits, i deixar-ho plasmat en el CD Mompou’s Mood El gener del 2008 volen fins a Mali per col·laborar amb el Festival au Désert, a Essakane, prop de Tombouctou, i tocar amb el grup tuareg Imarhane, en un escenari perdut enmig de les dunes blanques i amb milions d’estrelles aplaudint el gest. A les sabates encara duien sorra del desert malià quan van travessar l’Atlàntic per tornar a Memphis, aquest cop per oferir un parell de concerts al Festival Folk Alliance.
Un temps d’experimentació dóna com a resultat El Misteri d’en Miles Serra i les músiques mutants (2008), una agosarada barreja entre les melodies lluminoses i mediterrànies del gran compositor empordanès Joaquim Serra i el món sonor, innovador i avantguardista, d’en Miles Davis. Una barreja d’una intensitat poètica imprevisible, alhora localista i sideral. “Sempre, en algun lloc, la lluita continua” Aquestes paraules, pronunciades per un emocionat Josep Fortuny a la recta final del concert Nit Col·lectiva!, l’any 2011 al Palau de la Música, resumeixen el llegat musical i ètic de la Companyia Elèctrica Dharma. L’històric grup del barri de Sants va homenatjar el seu primer i malaguanyat guitarrista, Esteve Fortuny, en un recital que va tenir un fort regust de comiat. La Dharma ha anunciat una aturada indefinida de la seva activitat artística, si bé en cap moment han volgut deixar escrit que el Palau fos el seu últim recital, aquesta és la sensació que es respirava en l’ambient.
Al costat d’artistes convidats com El Petit de Cal Eril, Roger Mas, Obrint Pas, Raydibaum, Rosa Luxemburg entre d’altres i durant gairebé tres hores van anar desgranant davant d’un públic del tot incondicional un repertori gens obvi, parant esment a totes les èpoques. Concert que va quedar plasmat en un doble CD i un DVD.
El 29 de setembre del 2013, la desgràcia es torna a creuar en el camí del grup, Josep Fortuny mor d’un atac de cor. L’última aparició musical del Josep, fou tres mesos abans el 29 de juny en el Concert per la Llibertat davant 90.000 espectadors, celebrat al Camp Nou.
Davant d’aquest brutal sotrac el grup torna a quedar per segon cop en la seva carrera en estat de xoc i anímicament totalment paralitzats. Per estranyes circumstàncies del destí el 2014 es planteja tornar a celebrar el Festival Canet Rock. Una de les il·lusions del Josep era poder algun dia tornar a tocar en un Canet Rock.
Aquest fet va fer que el grup és planteges fer una petita participació, com homenatge al Josep i a l’Esteve, rememorant els mítics festivals dels anys 70′. Aquests 30 minuts de concert, els va fer sentir que la Dharma encara tenia coses per dir, i que la millor manera de fer-li un homenatge al Josep era continuar compartint amb la gent la seva música i poesia. Acompanyats d’Iban Rodríguez a la bateria, el 2015, van decidir portar a terme el projecte que ja havien pensat amb el Josep, fer la gira dels 40 anys.
Tornar a trepitjar escenaris i sentir l’escalf del públic, els hi dóna la força per tornar a l’estudi per gravar el 25è disc de la seva carrera, i el 2019 surt Flamarada, amb quinze cançons noves i amb el convenciment que han renovat el so Dharma i que continua vigent.
I com qui no vol la cosa, un dia s’adonen, que el 2022 farà 50 anys d’aquella primera actuació al Casal de la Font d’en Fargues. 50 anys fets a cops d’il·lusions, de melodies,
ritmes, poesia, de festa, de carrers, d’escenaris… Celebrem la festa de la vida, celebrem 50 anys de Companyia Electrica Dharma!